A continuació pot vore el document original de l'acta de creació:

Acta de creació

José Sánchez Adell, Cronista Oficial de la Ciutat.

"L'haver sabut evolucionar i adaptar-se a les exigències dels nous temps, és indubtablement el seu major timbre de glòria."

Seria summament interessant, en aquest any centenari de la creació de la Policia Municipal de la ciutat de Castelló de la Plana, poder traçar els trets més característics que definien l'ambient d'aquella modesta capital de província en la dècada final del segle XIX, quan es produeix aquell fet innovador dins de la vida local. Encara que l'empresa requeriria una certa folgança de temps i la intervenció de mans destres especialitzades en el coneixement d'aquest període històric, no és aventurat dir que la creació del citat cos ve a coincidir -i a confirmar-ho- amb un moment de progrés i canvi en la història de la ciutat. Des d'un punt de vista demogràfic, cal subratllar que Castelló, que havia iniciat el segle XIX amb 13.000 habitants, s'estava apropant als 30.000 en aquest any 1895 que ara recordem, amb tot el que això representava per a la vida urbana.

Aires de modernitat corrien per la ciutat des de feia algun temps, alguns insinuats ja en l'època del governador don Ramón de Campoamor. Novetats més o menys recents i notables de la història del desenvolupament local s'havien registrat en els aspectes de les comunicacions (ferrocarril a València i Barcelona; tramvia de vapor al Grau i a Onda): la construcció del port per la qual l'any 1895 es va produir una important subhasta: la construcció del Passeig de Ribalta; la inauguració de la Plaça de Bous en 1887, així com la del Teatre Principal en 1894; el desenvolupament de les obres de l'Hospital Provincial; les millores en l'enllumenat públic amb petroli, gas i electricitat; la inauguració del telèfon (1889), etc. Repassant les actes municipals d'aquests anys en què la ciutat va ampliant el seu perímetre, crida l'atenció la preocupació de l'Ajuntament per múltiples aspectes d'això que es diu policia urbana, incloent la construcció de voreres, pavimentat de calçades i, sobretot, la retolació d'antigues i nous carrers.

Casualment, precisament en aquest any 1895 en què era creada la Policia Municipal es produïa la defunció d'un personatge de gran relleu en la vida castellonenca, Domingo Herrero, alcalde i figura clau d'algunes de les millores abans assenyalades, i amb molta probabilitat directament relacionat amb la citada creació.

No hi ha dubte que la Policia Municipal apareixia a Castelló en un moment oportú per a les necessitats que la nova realitat ciutadana demandava. Haver sabut evolucionar i adaptar-se a les exigències dels nous temps, és indubtablement el seu major timbre de glòria.

Manuel Jordán Muntanyès.

I. La seguretat ha preocupat sempre i a tot arreu, tant en el camp com a la ciutat, encara que la forma d'entendre-la i aconseguir-la variï d'un mitjà a un altre. Pot dir-se que en aquell predomina l'autodefensa; en aquesta, és a càrrec de la comunitat.

També dins de les ciutats -en experimentar necessitats diferents- existeixen diferències quant a la manera de dur a terme el principal objectiu de l'acció policial: la seguretat de persones i béns.

Per una altra, la ciutat, en l'exercici de la seva funció culturitzadora, projecta el sistema que ha triat i experimentat a tots els àmbits de la nació o, almenys, a una part important d'aquesta. Tal és el cas del comte de Pergen ampliant (1782) els mètodes i organització de la Policia de la ciutat de Viena a tot el territori austríac.

La ciutat a través dels temps va evolucionar -condició indispensable per subsistir- i així des de les ciutats excepcionals de l'Edat Antiga es va passar a la proliferació urbana característica de l'Edat Mitjana i en l'actualitat són el lloc on viuen la major part dels habitants de la Terra.

A més, en sorgir noves necessitats d'acord amb les noves estructures, una solució senzilla consistia a atribuir-les al més organitzat dels òrgans de què es disposava, és a dir, a la Policia, que ha vist incrementada així de manera extraordinària les seves missions i encara ara dedica temps i homes a complir amb aquest contingut residual de funcions no privatives.

"Precisament dels gremis neix la institució de la vigilància individualitzada, més coneguda pels serens".

II. Els sistemes emprats per al servei de seguretat han estat, fonamentalment, tres: la prestació obligatòria, la vigilància individualitzada i els cossos especialitzats en la matèria.

La prestació obligatòria dels ciutadans és la forma més antiga i de fet la hi pot trobar en totes les èpoques i continents, des de l'antiga Roma a la moderna New Amsterdam (avui New York). sol emprar-se com a exemple del sistema "el Service de Guet" ideat i lloc en pràctica per l'abat Wilfred de St. Gall en ple segle IX; era una "guàrdia de protecció" de la ciutat de París de la qual necessàriament formaven part tots els "ciutadans distingits" els quals eren cridats a prestar servei per torn rigorós. Malgrat les condicions de "distinció que reunia el servei, no sembla que resultés excessiu abandonar els negocis propis per atendre els aliens, de vegades amb evident risc personal. Per això el mateix abat va establir una multa de 4 "sols d'or" per els qui faltessin a l'hora de prestar servei o no aportessin una persona que els substituís. El fet de percebre els substituts una gratificació per part del substituït va ser el germen dels moderns sistemes en els quals el ciutadà paga els seus impostos (entre ells les despeses de la Policia) i un grup determinat s'encarrega de les funcions de seguretat.

D'aquí va partir en temps de Sant Lluís Rei (intervinguts del segle XIII) la idea de crear el càrrec de "Chevalier du Guet", que al capdavant de trenta homes a peu i uns altres tant a cavall -tots professionals- s'encarregava de la seguretat urbana en les hores nocturnes. Abans Enric I va destinar al mateix fi un cos de dotze alabarderos amb resultat dubtós, potser per l'escàs del seu nombre o perquè anaven pels carrers tocant la trompeta (per acreditar la seva presència) amb el que no deixaven dormir els veïns i informaven els delinqüents del lloc en què es trobaven.

D'una o una altra forma, el sistema de "Guet" va donar bons resultats fins al punt de ser copiat un poc més tard a Alemanya, si bé en forma de "milícia ciutadana" i amb un caràcter marcadament militar.

La innegable importància dels gremis en la vida urbana medieval va introduir una variant en el sistema per la qual els gremis es comprometien a mantenir grups sencers destinats al manteniment de l'ordre procedint cadascun d'acord amb les seves pròpies ordenances i ideologia particular. Tal dedicació a la lluita contra el delicte va moure al gremi "peraires" a noliejar una embarcació, a sotmetre, vèncer a una galera tunisiana i rescatar el Santíssim del qual s'havia apoderat en una incursió sobre Torreblanca.

III. Precisament dels gremis neix la institució de la vigilància individualitzada, més coneguda pels "serens": cada gremi al carrer o carrers contractava els serveis d'un vigilant nocturn que impedís els robatoris i, si calgués, donés la veu d'alarma en cas d'incendi.

El serè tradicional va veure confirmada legalment la seva posició a Espanya en 1834, en el qual un Reial decret ho va declarar obligatori, almenys, en totes les capitals de província, vist l'excel·lent resultat dels seus serveis en aquells punts en què ho prestaven. La pròpia Llei d'Enjudiciament Criminal s'ocupa d'això en l'art. 283.

Havia de fer les seves "rondes" seguint la seva "sendera" (circuit de carrers al seu càrrec), durant la qual donaven mostra de la seva presència cantant l'hora, entre invocacions piadoses, i adonant de l'estat atmosfèric, d'on els va venir el nom. Se'ls retribuïa mitjançant unes quantitats que es pagaven per edifici, per a la qual cosa, una comissió especial integrada per dos regidors i sengles contribuents determinava les quantitats a pagar d'acord amb les condicions dels immobles.

Hi havia "serens de vila", que correspon als descrits, "serens de comerç", pagats exclusivament pels establiments la custòdia dels quals se'ls encomanava. Una tercera categoria anomenada "de suplents" formava una espècie de llista d'espera per substituir a uns i uns altres quan es presentava l'ocasió. En algunes ciutats tenien prohibit asseure's abans de les dotze de la nit i, per descomptat, sempre en ple carrer, sent falta gravíssima la d'obrir un portal per ficar-se dins a dormir. També les ordenances de serens establien en quines nits podien posar-se la caputxa i a partir de quina hora. A més de la "ronda", exercien funcions especials -amb pagament a part-, com era la de despertar a algú a determinada hora o acompanyar a través dels deserts carrers a aquells que es veien en l'obligació de transitar per elles a hores desacostumades. Per cert, que l'hora a què es desitjava ser despertat es materialitzava col·locant d'altres pedres en el llindar de la casa, i d'aquesta pràctica prenien els joves inquiets de l'època per gastar bromes proporcionant despertades no desitjades a aquells veïns amb fama de tenir pitjor geni.

Amb tot, no era això el pitjor: el que tenia la desgràcia que durant un any es produïssin tres robatoris sense que ell hagués fet gens per detenir els culpables, era castigat amb la pèrdua de la plaça; per a les faltes menors estaven les multes, i un càstig especial consistia a fer-se acompanyar contínuament per un altre serè al qual tenia obligació de pagar de la seva butxaca.

En contra del que pugui pensar-se, els serens gaudien de la general consideració, i quan la ciutat de Copenhaguen va voler retre homenatge al seu fundador, el bisbe Absalon de Roskilde, va col·locar la seva estàtua en el centre de la façana del palau consistorial envoltada d'una guàrdia d'honor consistent en sis estàtues de serens vestint uniformes d'altres èpoques.

"Durant aquest temps, la Policia en els camps era a càrrec dels nobles, els qui l'exercien a través de les seves forces militars."

IV. Durant aquest temps, la Policia en els camps era a càrrec dels nobles, els quals l'exercien a través de les seves forces militars; els reis feien el propi, quan podien; en ocasions es desenvolupava aquesta mateixa activitat a l'interior de les ciutats. L'enrobustiment dels reis, en detriment de la noblesa, va fer que la succeïssin també en la part de la funció policial que exercien. Les forces armades dels reis i nobles, a diferència del sistema anterior, eren un òrgan especialment jerarquitzat o, si es prefereix, que mantenien la jerarquia dels camps de batalla, en les seves noves tasques de manteniment de l'ordre.

Aquesta Policia jerarquitzada urbana prestava servei durant les 24 hores del dia i, en raó d'això, exercia moltes més funcions que el "Guet", reduït a la nit i a la seguretat ciutadana. Efectivament, tasques tals com la neteja dels carrers, el cens dels habitants, l'ajuda a les processons i festejos, obligar els venedors a concórrer amb la seva mercaderia als mercats, i fins i tot la vigilància dels malalts infecciosos, corrien al seu càrrec. Però a la ciutat no només hi havia persones treballadores i honrades, sinó també gran quantitat d'homes dolents, la qual cosa va fer que la seguretat ciutadana fos el seu objectiu principal.

Amb tot, la màxima preocupació d'aquesta nova força no era el benestar dels ciutadans, sinó l'interès del rei, la qual cosa implicava passar a segon terme les infraccions que no afectaven directament el sobirà; es tractava d'una Policia dedicada a l'acte-protecció del governant i, en cert sentit, "legisladora". Per descomptat que la Policia administrativa no li concedia especial atenció i eren escasses les seves intervencions en la matèria. Segles després, la més bella ciutat sud-americana que va substituir a la totalitat de la seva pròpia Policia per efectius de la Policia estatal, va poder comprovar que -entre altres coses- havien sorgit en el seu terme municipal centenars d'edificis sense llicència i amb la corresponent anarquia quant a lloc, volum i destinació.

Incapaços els poders centrals d'atendre a aquestes demandes, els van permetre als municipis organitzar les seves pròpies forces policials i en una segona etapa -vist l'èxit aconseguit- a obligar a la construcció de cossos de Policia Local en totes les capitals.

LA POLICIA LOCAL. "L'adveniment de la II República va suposar una època de millorament de les Policies Locals que van veure augmentada la seva importància, consideració, equip i fins i tot sou."

V. Les Policies Locals a Espanya es veuen reconegudes, i obligatòriament imposades, per una llei de 2 d'octubre de 1877. Eren cossos armats jerarquitzats, dependents de l'alcaldia, i obligats a col·laborar amb la Policia de l'Estat en el manteniment de l'ordre públic; obligació que els va anar peremptòriament recordada en el RD de 24 de febrer de 1908. Aquesta última faceta va provocar una reacció adversa en les corporacions les quals al costat dels cossos de Policia Municipal van crear les anomenades "Guàrdies Urbanes", sobre les quals no tenien jurisdicció els governadors civils i que es van dedicar a funcions administratives i després exclusivament al trànsit. Barcelona va mantenir aquesta duplicitat fins a l'any 1939.

La legislació de principis del segle XX i finals del XIX, referent a la Policia de les ciutats, pot dividir-se en dos grans grups: les normes que es dediquen a retallar atribucions i les que els van concedint gradualment cada vegada més competències.

L'adveniment de la II República va suposar una època de millorament de les Policies Locals, que van veure augmentada la seva importància, consideració, equip i fins i tot sou. Es va començar també el procés de motorització, i on no es van poder aconseguir vehicles de motor, es van crear seccionis ciclistes. Tot aquest moviment es va veure afectat per la guerra; durant aquesta, les intervencions de la Policia Local es van centrar en l'ajuda als afectats directament o indirectament pel conflicte, i de manera especial als damnificats pels bombardejos.

La necessitat de donar col·locació a la nombrosa quantitat d'excombatents, va fer que se suavitzessin les condicions d'ingrés en els diferents Cossos de la Nació, i consegüentment als ajuntaments. Les nombroses vacants de les plantilles es van veure ocupades per un personal heterogeni, producte de la desmobilització, amb resultats diferents segons la seva capacitat, formació i, sobretot, vocació.

Correspon a aquesta època un autèntic buit legal en matèria de Policies Locals: la legislació nacional es presentava confusa, suposava principis sovint inaplicables en un cos policial; d'altra banda, els reglaments locals no eren molt més afortunats. Totes les legislacions oferien un factor comú: l'absència de tècnics en la seva redacció i de consulta prèvia abans de ser aprovats. La creixent motorització, d'una banda, i les inquietuds socials de l'altra, van fer que cada dia anessin adquirint més importància les Policies Locals, a causa del seu intens desplegament i a l'extraordinari coneixement del mitjà en el qual es desembolicaven. Predominaven les intervencions assistencials, la qual cosa ha propiciat que foren més populars que altres cossos de seguretat.

VI. Les característiques de la Policia Local moderna són:

• Augment d'efectius. Les plantilles de Policia Local experimenten sensibles augments tots els anys i en tots els cossos. Els efectius totals excedeixen els de la Policia Nacional i, probablement, la diferència anirà augmentant d'ara endavant.
• Increment de mitjans. Particularment, en matèria de transmissions i de motorització, el coeficient de la qual (relació vehicles/policia) aconsegueix fàcilment xifres de 0,30 i superiors.
• Nivell cultural més elevat. Ha contribuït a això de forma indubtable la creació per les autonomies de centres especialitzats de formació policial; en menor escala, dels comandaments, però de totes maneres de forma apreciable.
• Sorgiment de les Ciències policials. Lògica conseqüència de l'anterior, els estudis cada vegada més intensos sobre la matèria, han posat en relleu la importància i necessitat de comptar amb un conjunt ordenat de coneixements que formulin les regles necessàries per resoldre quantes qüestions es presentin en el futur.

VII. En la pràctica, i a qualsevol ajuntament, la Policia Local intervé en la preparació de la majoria de les decisions, prescindint de les que legalment pot i ha d'adoptar per si mateixa.

Si en un esforç imaginatiu suprimíssim tots els expedients en els quals ha intervingut la Policia Local, les oficines municipals es quedarien amb un escàs nombre de papers.

Això fa veritat la frase que -en elogi de la Policia del seu temps- pronunciés Sebastián Mercier en ple segle XVIII: "Al govern de la ciutat, com en els rellotges de luxe, és una humil roda de llautó la que fa que les agulles d'or puguin marcar el pas del temps sobre una esfera de plata i brillants".

Guàrdia Urbà Policies Locals Servei Municipal d'Enllaçador, 1964.

Francisco Pascual, periodista.

Un dels moments estel·lars que sens dubte va viure la ciutat de Castelló coincideix precisament amb el temps en què es crea la Guàrdia Municipal i, en certa manera, és un testimoniatge més i possiblement el més important de l'ambició que va marcar la vida local en aquell període entre dos segles. D'aquell període queda en els castellonencs un regust agredolç en el record. D'una banda, està l'orgull i el reconeixement cap a una generació absolutament exemplar per la fe que va tenir al seu poble, i d'una altra part, una espècie de soterrada frustració mantinguda durant molts anys per la sensació de no haver estat capaces de continuar aquell esforç.

Quan el ministre Javier de Burgos va portar endavant en 1833 la divisió d'Espanya en províncies i es va concedir la capitalitat provincial a Castelló, aquella decisió va ser assumida per tota la ciutat com un repte en el qual es conjugaven la grandesa i la servitud de la nova condició. Els castellonencs de l'època, conscients dels que representava aquest fet, i les institucions i entitats més representatives al capdavant, van emprendre una sèrie d'iniciatives urbanes que van canviar totalment una població que, en el context d'una economia de pagesos i artesans, va saber fer el pas endavant per posar al dia -com es diu ara- les seves infraestructures, en un final de segle brillant que va tenir la seva continuïtat en els començaments de la següent centúria. Va ser llavors quan es van concretar realitzacions tan decisives, que encara avui estan vigents, com el Passeig Ribalta, el Teatre Principal, la Plaça de bous o l'Hospital Provincial, amb la inauguració de les obres del Port que ha estat considerada com la gran iniciativa de Castelló al segle XIX.

En aquest brou de cultiu, va néixer la Guàrdia Municipal, com una conseqüència lògica en un Ajuntament amb visió de futur. Sens dubte, aquella decisió va haver de sorprendre els veïns, però des del primer moment el nou Cos va encaixar com una institució entranyable a partir de llavors a la ciutat. Els "polisseros" van passar a ser ràpidament personatges de relleu en la vida ciutadana i el quefer dels castellonencs en la successió dels dies i els treballs. A poc a poc, els guàrdies municipals van anar definint les seves funcions al servei de la població, encara que al principi tinguessin una comesa més aviat com de suport a la gestió municipal. En la petita història, i les notes a peu de pàgina de la història gran del nostre poble, es reflecteixen les mil i una anècdotes entorn d'aquells pioners, humils i honrats, molt lluny de la formació policial que adquireixen actualment els guàrdies, però en qualsevol cas amb el mateix esperit de servei, abnegació i esforç, al marge i per damunt dels coneguts acudits i divertides historietes, lògic reflex de la seva pròpia humanitat.

Certament, a partir d'aquest moment, difícilment es podrà entendre la història de Castelló en els últims cent anys sense considerar el que ha representat l'aportació de la Guàrdia Municipal en tota la seva dimensió, perquè la ciutat i el seu desenvolupament, les seves misèries i grandeses, han estat viscuts plenament per aquest Cos totalment identificat amb l'essència mateixa de la realitat ciutadana en cada època.

I al llarg de tots aquests anys, la Guàrdia Municipal no només va cobrir funcions relacionades amb l'ordre públic, sinó que va ser sobretot un estament que va exercir diferents missions d'ajuda i assistència al ciutadà. A part de la seva participació com a macers o escorta de gala en el que podríem qualificar l'apartat del protocol municipal, els guàrdies van cobrir també serveis tan estimables com el de pregoner que llegia els bans en una sèrie de llocs estratègics del nucli urbà, tant en "la vila" com en "els ravals". En aquell Castelló més familiar de fa tan sols mig segle, els que llavors érem nens envoltàvem a Tomás Llorens "el Bado", possiblement l'últim i més recordat dels nostres pregoners, per rubricar el seu ban amb el conegut "Vítol". Alguna cosa semblat en el seu contingut costumista, podríem dir de "La Gossera" i "els perreros", autèntics virtuosos en el maneig del llaç, malgrat l'emprenyament dels nens que fèiem el possible per espantar la presa i lliurar-la del tancament en el carro-cel·lular. Un d'aquells enllaçadors fumava una pipa i l'hi prenia amb calma. Va arribar a ser molt popular entre la mainada.

Col·legues dels guàrdies municipals, encara que al marge de la institució, eren els serens. Au María, les dotze de la nit i serè; era la cantinela.

Col·legues dels guàrdies municipals, encara que al marge de la institució, estaven els serens. "Ave María, les dotze de la nit i serè", era la cançó que repetien cada hora per a informació "viva voce" dels que sofrien d'insomni, perquè els dorments ni s'assabentaven. Aquells vigilants nocturns vivien una mica de la caritat pública, perquè havien d'anar a cobrar el rebut de casa a casa, sense que l'Ajuntament en realitat tingués res a veure amb el tema, almenys en el seu finançament. Malgrat això, els veïns els professaven un especial afecte i consideració pel seu lliurament en un ofici poc grat i de vegades fins i tot perillós com és sempre el de qualsevol zelador de la seguretat, i en aquest cas més encara, perquè estaven en vetlla tota la nit fins a les primeres llums de l'alba en una ciutat que dormia confiada en els seus guaites. Aquella "rara avis" a poc a poc va desaparèixer, a mesura que morien o abandonaven els més majors en edat, ja en els anys 60. I en aquesta última etapa, l'ajuntament els va acollir com a auxiliars de la Guàrdia Municipal amb un salari digne i al marge de la precarietat que van sofrir durant tants anys i a més, mai millor dit, amb nocturnitat. La placa de guàrdia municipal els va donar en aquest període final un rang d'autoritat enfront dels desaprensius que solen abundar en la nit. El xuixo i el fanal, amb el consegüent clauer, ara mateix són el record d'un ahir que cada vegada ens sembla més llunyà en contemplar el Castelló actual amb les seves mogudes nocturnes.

Eren els temps també en els quals els guardaparcs, coneguts popularment com "llegüeros", encara que tinguessin la condició de guàrdies, no depenien de la Guàrdia Municipal, sinó dels serveis corresponents de Parcs i Jardins. Per cert, el nom de *llegüeros se'ls va aplicar perquè el seu uniforme era exactament igual al dels camineros que tenien al seu càrrec el manteniment d'una llegua de camí i, d'aquí, la seva denominació popular. En l'actualitat, els guardaparcs depenen ja i formen part de la plantilla de la Policia Local.

En aquells primers anys, la Guàrdia Municipal complia una sèrie de serveis que es van mantenir fins a etapes encara relativament properes i que tenien, en ocasions, caràcter no només policial, sinó també i sobretot de funcions auxiliars a l'Ajuntament, com la distribució del llavors més aviat reduït correu municipal, quan les notificacions havien de ser lliurades en pròpia mà. Era pràctica habitual i, en algun cas, amb no poca transcendència quan es tractava de cessaments. En aquestes ocasions, i també en més alts nivells, l'arribada del "motorista" gelava l'ànima del destinatari. Temps de "urasa" i tingues-te tes.

En aquell Castelló més familiar, quan tots ho sabien tot de tots, perquè "tots ens coneixíem", els guàrdies municipals eren gairebé omnipresents a la petita ciutat de províncies.

A poc a poc, el paper del Cos va anar prenent una major transcendència a mesura que paral·lelament creixia la ciutat. En aquell Castelló més familiar, quan tots ho sabien tot de tots, perquè "tots ens coneixíem", els guàrdies municipals eren gairebé omnipresents a la petita ciutat de províncies, ja que al cap i a la fi tota l'activitat es desenvolupava entorn de la Casa de l'Ajuntament i la Plaça Major. La seva popularitat era evident i no precisament per les multes, ja que llavors a ningú se li ocorria denunciar com no fóra en situacions de greu conflictivitat que, d'altra banda, gens tenia a veure amb aquell tràfic de carros i bicicletes. No obstant això, en els anys 20, ja figuren en la plantilla guàrdies de circulació, i també, els primers ciclistes, als quals els nens coneixien amb certa mala intenció com la "patrulla volant".

Per aquell temps, com ara encara, punts conflictius de la circulació eren "els Quatre Cantons" i la "Porta del Sol". Ja a la fi dels 50 van aparèixer els primers passos de vianants senyalitzats que van motivar no pocs acudits, sobretot quan l'urbà es posava seriós i ordenava els vianants despistats, a cop de xiulet i amb grans escarafalls, a complir la norma al crit de "Per la ralla!". Va ser en 1961 quan es van instal·lar els semàfors en els Quatre Cantons i no gaire després arribarien ja els "passos de zebra", amb la seva "benaventurats els que creuen en els passos de zebra, perquè ells veuran aviat a Déu". Mentrestant, el parc mòbil de la Guàrdia Municipal ja no només comptava amb les eficients bicicletes, sinó que també van arribar les primeres motocicletes i alguna amb sidecar inclòs, que amb alguna freqüència era utilitzat per als seus desplaçaments pel cap.

La gran expansió de Castelló, sens dubte la major de la seva història, es produiria en aquella dècada que avui es recorda com a "prodigiosa" dels anys 60. La ciutat va duplicar pràcticament la seva problació en poc més de sis anys i va superar la barrera dels cent mil habitants, al mateix temps que sorgien un darrere l'altre tot un llarg rosari de grups perifèrics al marge de tota legalitat urbanística, però que, lògicament, aviat van exigir també els serveis propis de qualsevol nucli urbà, incloses les prestacions de policia. Van ser els anys del gran desenvolupament, quan Castelló va passar de ser una població eminentment agrària a viure plenament tot un procés espectacular d'industrialització que va començar en 1965 amb Fertiberia i, dos anys després, va tenir la seva continuïtat en la inauguració en el Serrallo de la refineria de petrolis de ESSO, al mateix temps que el sector tauleller vivia també la seva primera revolució tecnològica i altres sectors com el tèxtil i la fusta creixien en temps de desenvolupament sota la batuta dels tecnòcrates al govern.

En el record de les gents perdura la imatge d'aquell sergent Bellés, inspector-cap Emilio Bellés Gasulla, que va exercir el comandament en la postguerra. Era tan "especial" que fins i tot vigilava el bon ordre, i circulin per la dreta, en la volteta pel carrer d'Enmig, segons deia "perquè el personal aprengués a caminar correctament per la vorera", o sigui que sempre per la dreta, tant a l'anada com a la volta, mentre el cap romania atent a la roda, passejant pel centre de la calçada a dalt i a baix al llarg del carrer. Impossible més uniformitat, bon ordre i urbanitat.

En arribar el Nadal, els castellonencs s'acordaven de la Guàrdia Municipal i els lliuraven obsequis en els punts on es trobaven aquells guàrdies urbans de casc, guerrera i guants blancs.

Però, indubtablement, el que arribaria a ser cap per antonomàsia de la Guàrdia Municipal va ser el bo de don Benito Ferro Vaamonde, al qual alguns van voler veure importants relacions familiars pel segon cognom, malgrat l'ortografia, ben diferent del Bahamonde del Cabdill. Aquell cap, que va venir de Galícia, va casar a Castelló i va anar amb caràcter general com un castellonenc més, plenament integrat en una família de profunda arrel castellonera. Amb la seva gran humanitat, don Benito aviat es va fer popular a la ciutat i va ocupar el càrrec durant més de vint anys, en els quals la Guàrdia va avançar en la seva modernització, fins que va arribar un moment en el qual es van imposar nous criteris més adequats a la realitat. Sota el seu comandament, el Cos encara va mantenir gran part de la filosofia fundacional, bé lluny del que arribaria a ser un Cos d'aquestes característiques, però de qualsevol manera van imposar la missió encomanada des de la complicitat amable amb el veïnat pel de tots, en un ambient que encara podia permetre's el luxe de ser familiar. Eren els anys en els quals, en arribar el Nadal, els castellonencs s'acordaven de la Guàrdia Municipal i els lliuraven obsequis en els punts on es trobaven aquells guàrdies urbans de casc, guerrera i guants blancs, en els enclavaments més conflictius per al trànsit. Al costat de l'ombrel·la sota la qual es resguardava l'agent, durant uns dies, s'amuntegaven ampolles de xampany, sidra, licors i productes alimentosos. Per cert, en alguna cruïlla, per salvar al "urbà" es va habilitar una espècie de podi, que li feia més visible davant els conductors distrets. Una imatge entranyable era la del guàrdia de la plaça de la Pau, per cert, que estava obligat a donar preferència de pas a la Panderola. En el contrapunt més greu, menys amable, els serveis en els encreuament de les carreteres de l'Alcora i Borriol amb el desviament de la carretera nacional.

Amb la recuperació de les llibertats i la democràcia, també la dona va trobar el seu lloc en les files de la nova Policia Local, molt més oberta i amb un renovat concepte de la seva funció social. Les primeres dones policies van comparèixer davant el veïnat en el 81 i aviat van adquirir major importància en el conjunt de la plantilla, al marge de qualsevol tòpic amb aires de discriminació. D'alguna manera, en el conjunt de la dona policia, va constituir notícia rellevant l'ascens de Charo a l'ocupació de sergent. Va ser tota una fita i, amb això, es va obrir un nou ventall de possibilitats en la promoció femenina del Cos. Avui seria impensable una Policia Local a Castelló sense la presència de la dona.

I Castelló vivia la seva vida en paral·lel amb la de la Policia Local. En aquests últims cinquanta anys, per exemple, la ciutat ha tingut esdeveniments i commemoracions com el VII centenari de la seva fundació en 1952, la creació de la nova diòcesi de Sogorb-Castelló amb la solemne entrada del bisbe en 1960, i el VI centenari de la Santa Trobada en 1966. Va ser en 1963 quan la Panderola va desaparèixer després de tres quarts de segle de vida. Esdeveniments més recents van ser la creació del Col·legi Universitari en 1969, un any després la dessecació de la Marjaleria i en 1971 la inauguració del nou recinte de la Pèrgola, per citar algunes fites que perduren en la memòria col·lectiva. En tots ells explica el testimoniatge i la presència de la Policia Local.

Però, entre les llums i les ombres que marquen la vida de Castelló al llarg dels últims cent anys, estan d'una banda les circumstàncies tan felices com les visites d'il·lustres personalitats o la bona nova en el compliment de sentides aspiracions, mentre en l'altra cara, pesen esdeveniments especialment dolorosos pels quals encara gemega el vent de la història.

Així, encara dol l'ànima quan als més majors els assalta l'evocació d'aquella tragèdia del cinema La Paz en 1921, igual que la catàstrofe que va significar el desbordament del riu Sec en la nit del 29 de setembre de 1949 amb la seqüela d'aquells onze morts que van omplir de dolor una ciutat abatuda en la seva lluita contra l'aigua i el fang. Moments també especialment durs van ser incendis que van afectar a béns urbans a paratges entranyables, com aquell foc que va destruir la drogueria de Blanch al carrer Alloza o el del Molí de l'Arròs, per citar casos concrets que en el seu moment van tenir gran impacte en aquella ciutat encara amb aires pagesos, i els incendis en el Desert de les Palmes que, encara que no és terme de Castelló, afecta també directament al benestar dels castellonencs. Al llarg dels últims lustres no han faltat lamentablement les inundacions, especialment a les zones baixes del terme municipal i a l'entorn del Grau, així com tremendes gelades que van assolar la nostra agricultura i, de manera més significativa, la nevada de 1946, any que encara roman en el record com a "l'any de la nevà".

Per contra, el goig va estar en les visites reals i també de l'anterior Cap de l'Estat. L'any 1905 va arribar a la nostra ciutat, de pas i per via fèrria, el rei Alfonso XIII, al que van convèncer perquè recorregués els carrers en carruatge. El propi monarca afirmaria en acomiadar-se que es portava el millor record d'aquesta ciutat. Va ser la seva única estada a Castelló en aquest segle, però queda en els anals com un esdeveniment inoblidable. Respecte al general Franco, va estar per primera vegada a Castelló en una breu parada en el seu desplaçament des de Barcelona a València en ocasió de la greu riuada que va afectar a la ciutat del *Túria. Tornaria en 1958, en aquesta ocasió ja amb un ampli programa d'actes i inauguració, i el seu últim viatge a la nostra ciutat es va produir al juny de 1967, acompanyat de la seva esposa i de diversos ministres, en ocasió de la inauguració de la Residència de la Seguretat Social, la refineria *ESSO Petrolis Espanyols, l'Escola de Mestratge Industrial i el Col·legi Menor Serra de Espadán de la Secció Femenina.

La primera vegada que els reis Juan Carlos i Sofia van estar a Castelló va ser en 1976, en moments il·lusionants pel començament de la transició, i van visitar també diferents pobles de la província com Nules, Onda i Morella. Els castellonencs es van bolcar en la seva adhesió als monarques i es van amuntegar sobretot a la plaça Major davant l'Ajuntament per aclamar a la parella reial quan va comparèixer en la balconada principal de la Casa de la ciutat. Els sobirans tornarien en 1993 per col·locar la primera pedra de la Ciutat Universitària i, fa uns mesos el Príncep d'Astúries inaugurava el primer complex del nou Campus universitari i assistia a la col·locació de la primera pedra de les obres de soterrament de la via fèrria en una circumstància absolutament històrica.

Al llarg d'aquests últims cent anys, la presència de la Policia Local ha estat constant, discreta i callada, però de gran eficàcia per al normal desenvolupament en la convivència dels ciutadans.

En aquests i altres esdeveniments que configuren capítols rellevants en la crònica del que ha estat la vida dels castellonencs al llarg d'aquests últims cent anys, la presència de la Policia Local ha estat constant, discreta i callada, però de gran eficàcia per al normal desenvolupament en la convivència dels ciutadans, tant en els moments feliços com en els més desafortunats. Avui, la Policia Local és un Cos perfectament preparat en les seves diferents especialitats, d'acord amb les exigències d'una ciutat moderna i progressista. La formació i dotacions del personal en els seus diferents graus i seccions és la millor garantia en l'exercici de les llibertats públiques. Aquelles bicicletes d'antany han estat substituïdes per les més modernes motocicletes, amb l'existència d'una flota de vehicles absolutament preparats per a la comesa pròpia d'una Policia, que està aquí no per a la repressió, sinó fonamentalment amb caràcter de prevenció i ajuda al veïnat, perquè Castelló sigui una ciutat més grata i amb major qualitat de vida. La imatge més moderna, per recent, podria ser ja el lloc de la Policia Local a la platja, nota que ve a definir el nivell d'adaptació d'aquest servei, així com la voluntat de potenciar el turisme i la promoció de Castelló cap a l'exterior des de les instàncies municipals.