Introducció
El Camí Caminàs (lloc on s'assenten la major part de les nostres ermites), segons José Sánchez Adell, és un vell camí preromà que travessa tota la comarca de la Plana de nord a sud en trajecte paral·lel al mar, marcant dos nivells geològics. El nivell inferior, entre este camí i el mar, originàriament pantanós i cobert de frondosa vegetació, va ser transformat parcialment en horta pels romans i els àrabs. El nivell superior, fins a la línia de contacte amb el secà, es convertiria en la vella horta de Castelló.
Des dels primers moments, aquell singular camí, va centrar els primitius nuclis de població.
Al llarg del Caminàs i en la seua intersecció amb els camins que abaixen al mar, s'emplaçaven les antigues alqueries àrabs, considerant com a tals els xicotets nuclis de població que reunien els membres d'una mateixa família, tribu o clan.
Sant Jaume de Fadrell era la més important de totes. L´alqueria de Benirabe , situada a un nivell lleugerament superior, va ser triada en 1251 per a fundar Castelló.
El castell de la Magdalena, per la seua banda, oferia protecció i refugi als habitants de les alqueries, alhora que tenia a càrrec seu la recaptació de tributs i la vigilància de les vies de comunicació.
A este antic camí, els nous pobladors, després de la conquista de 1233, li van donar este sonor nom: El Caminàs, El Camí Ample, El Camí Gran.
En llocs més o menys pròxims a les antigues alqueries, es construiran en el transcurs de la nostra història LES ERMITES DEL CAMINÀS.
Basílica del Lledó
INFORMACIÓ:
Avinguda Verge del Lledó, s/n.
12003 - Castelló de la Plana.
Telèfon: 964 220 482.
Prior de la Basílica: Mosén Joaquín Guillamón Alcón.
HORARI:
Hivern: de 8:30 h fins a 19:00 h (Reixat tancat de 13:00 h a 16:00 h).
Estiu: de 8:30 h fins a 20:00 h (Reixat tancat de 13:00 h a 17:00 h).
FESTES:
Maig. Primer diumenge. Festa Principal. Tridu. Concert del Lledó. Actes culturals i musicals. Serenata a la Mare de Déu del Lledó. Cavalcada costumista. Pontifical i Solemne Processó General.
L'existència de l'església de Santa Maria del Lledó, on es venera la imatge de la Patrona de la Ciutat, ens ve documentada des de 1375 quan Berenguer Vicent, en nom i representació de Pietro Corsini, cardenal rector de Santa Maria de Castelló, autoritza el Vicari Major perquè puguen celebrar-se diàriament Missa i Oficis Divins en Lledó.
Durant l'Edat Mitjana, el Santuari serà centre de pelegrinatges arribats des de les comarques de La Plana i l'Alcalatén i encara d'altres llocs estranys, com citen textualment els documents dels arxius. Vila-real i Almassora pelegrinen al Lledó des de 1394.
El temple existent en aquells segles era d'una sola nau, amb portada de pedra, arcs gòtics i coberta de fusta a dos aigües. La imatge de la Mare de Déu s'exposava llavors tancada en ostentoris i reliquiaris d'or i plata, que citen sistemàticament els inventaris de l'Església. En 1559 es funda la primera Confraria del Lledó, que col·laborarà activament amb l'Ajuntament en les successives obres, reformes i dotació de patrimoni, en una acció conjunta i constant durant tota la nostra història. De 1572 i de traces renaixentistes és l'actual portada d'accés al Santuari.
El segle XVII ve condicionat en bona part per les pestes, guerres i revoltes. Lledó serà habilitat diverses vegades com a hospital d'empestats, però una vegada superada la crisi, els castellonencs transformen per complet la vella estampa medieval del Santuari, construint un nou temple que inicia en 1659 l'arquitecte Joan Ibañez i que conclou en 1670 Pere Vilallave.
La xicoteta imatge de la Mare de Déu, va passar a exposar-se des de 1638 en l'interior d'una fornícula practicada en el pit d'una escultura de la Inmaculada, que a partir d'ara adquirix la condició d'imatge-reliquiari. Destruïda parcialment i restaurada en 1972, es conserva en el Museu de la Basílica. L'actual imatge és obra de Tomàs Colom.
El segle XVIII comença amb l'erecció de l'actual Confraria i la fundació de les capellanies de la Mare de Déu, construint-se una casa junt amb el temple on residir. Una vegada finalitzades les seqüeles de la Guerra de Successió, en 1724 comença la construcció de l'actual Basílica davall la direcció de l'arquitecte Pedro Juan Labiesca. Els gremis, la noblesa i el cultiu contribuïxen amb l'Ajuntament a alçar un dels edificis més singulars del segle XVIII castellonenc i el major temple rural del País Valencià. El Santuari era inaugurat en 1766 després de dirigir les últimes fases de les obres els arquitectes Juan de Rojas, José Gascó i Juan Argente. La festa del Lledó, celebrada antigament el diumenge infrahuitena de l'Assumpció de la Mare de Déu, va passar a commemorar-se des de 1703 al primer diumenge de setembre. Des de 1912 se celebra el primer diumenge de maig.
En 1901 s'inauguraria el nou “Camí Passeig” entre la Ciutat i el Santuari, restaurant-se a continuació el temple. En la decoració van intervindre els escultors Tomás Viciano i Manuel Carrasco i pintors com Castell, Simó i Aliaga. En 1922 la Mare de Déu del Lledó era proclamada per Pius XI com a Patrona Principal de la Ciutat i el 4 de maig de 1924 el cardenal de Tarragona, Vidal i Barraquer, la coronava pontifíciament i canònicament en el lloc on anys després i en commemoració va ser erigida El Fanal.
De 1958 és el monument a Perot de Granyana (llaurador que va trobar la imatge en 1366) obra de Juan Bautista Adsuara. L'1 de maig de 1983 el Santuari és declarat com a Basílica per el Papa Joan Pau II.
En el Museu del temple s'exposen interessants peces d'orfebreria, escultura, brodats i alguna pintura, la peanya processional de l'escultor Viciano, ornaments i mantos.
Ermita del Salvador
Coneguda popularment com "Les Casotes", es troba en la partida de Benadresa, en les proximitats de la Rambla de la Viuda, formada per la unió de la Rambla Carbonera amb el Riu Monlleó.
En 1781, En Salvador Catalá "El Mercader" va aconseguir l'autorització del Rei Carles III per a aprofitar les aigües sobrants del "Molí d'Ensaloni" per a regar les seues terres, construint un molí i una masia: "Les Casotes".
Tant la masia principal com l'ermita, dedicada al seu titular El Salvador, són de 1782. És una ermita de tipologia tardo-barroca, d'una sola nau, amb arcs de mig punt rebaixats i recolzats sobre pilars. Ha sigut recentment restaurada i en la actualitat no té culte.
La Magdalena
Informació
Partida de la Magdalena. Excm.
Ajuntament de Castelló.
En 1252 es funda la nova ciutat de Castelló. A partir d'aquell moment el Castell de la Magdalena, conegut en la documentació medieval com el Castell Vell, donades les condicions de precarietat i abandó en què va quedar sumit, inicia el despoblament i comença a arruïnar-se. Tan sols quedaria en peu la seua antiga capella, dedicada ja possiblement a Santa Maria Magdalena, on arribarien les processons de penitència i rogatives des de la població.
La primera referència documental a una processó de penitència que arriba fins l'ermita del Castell Vell és de 1375. La Ciutat es trobava afectada per una epidèmia de pesta negra. És l'única notícia, localitzada en els arxius, sobre esta antiga i primera ermita de la Magdalena. D'ella res s'ha conservat, ni tan sols el record del lloc de la seua ubicació.
Anys més tard, en 1451 un frare del Monestir de Santes Creus, conegut popularment pels castellonencs com el frare barbut i de nom real Antoni, inicia la construcció de l'actual ermita de la Magdalena, en un lloc diferent de l'anterior i aprofitant una antiga cisterna de grans proporcions excavada en la roca. Estructurada en dos naus paral·leles, separades per arcs molt rudimentaris i coberta amb volta de canó, el religiós va dedicar sengles altars, tant a la Magdalena com a Sant Bernat de Claraval, el fundador de la seua orde monàstica. El justícia, jurats i prohoms de Castelló, sol·liciten a l'Arquebisbe de Tarragona que atorgue indulgències a quants contribuïsquen en la construcció del nou ermitori.
Entre 1455 que es construïx el pòrtic i 1590, l'ermita experimenta obres de reforma i ampliació. Es dota el seu altar major d'un retaule de fusta, reedificant-se les cavallerisses per al servei dels pelegrins. L'ermitori, com a meta de rogatives i pelegrinatges durant l'edat mitjana i encara amb posterioritat, disposava de cuines, menjador, cisternes i hostal, que deligentemente reconstruïa i reformava el Consell Municipal, propietari de la casa i ermita de Santa Magdalena.
En 1745 l'ermita es troba en estat de pràctica ruïna i l'Ajuntament acorda suspendre temporalment la Romeria des de la Ciutat. Quatre anys més tard, una vegada reconstruïda, es recupera la Romeria anual, ara en commemoració de la fundació de Castelló.
L 'edifici adopta la seua configuració actual a partir de 1758 quan el mestre d'obres Vicente Pellicer reconstruïx tot el conjunt. Amb motiu del VII Centenari de la fundació de la Ciutat, en 1952, es realitzen obres en l'emitorio, i entre 1988-1989 es consoliden parcialment les ruïnes del Castell Vell i es restauren els murs exteriors de l'edifici.
El seu altar major apareix presidit per una pintura sobre taula, imitant ceràmica, realitzada per Juan Bautista Porcar Ripollés en 1940.
FESTES:
Març.
Tercer diumenge de Quaresma.Romeria de les Canyes des de l'Església Catedral de Santa Maria. Cantells rituals i Cant dels Gojos. Repartiment de rotllos. Balls populars. Concerts. Retorn nocturn amb desfilada de la Confraria de la Purísima Sang de Jesús, Col·legi Apostòlic, Corporació Municipal.
Ens festers i Gaiates (monuments representatius de la ciutat).
Sant Isidre i Sant Pere
Informació
Partida del Censal.
Entitats Agrícoles de la Ciutat.
L´ermita de Sant Isidre i Sant Pere, segons la seua antiga titularitat pren el malnom de la partida hortana on es troba construïda.
L´any 1628, Antoni Castell regala uns terrenys a la Cofradia dels llaurasdors per a que construisquen una ermita dedicada a aquestos dos sants.
El 10 de juny de 1631 es col·locava la primera pedra, a un solar junt a l´antic camí de Castelló al mar, actualment “Camí Vell de la mar” i pocs anys després, al 1633, Úrsula Mas, donzella, llega deu sous per les obres de la nova ermita en construcció.
A 1652, Cristòfol Figuerola i Pere Castell, com a Prior i Procurador respectivament de la “Casa i Ermita de Sant Isidre i Sant Pere” contracten amb l´esculptor de València Antoni López la construcció d´un retaule de fusta per a l´altar major, que encara es conserva en el seu lloc original. Aquest retaule, donat per Francesc Mercer Mas al 1672, disposava d´una obertura central on s´instal·là una pintura amb les imatges dels sants titulars. El llençs fou retirat de l´ermita en 1936 per a evitar la seua destrucció, custodiant-se actualment al Museu de la Catedral de Santa Maria.
A l´epidèmia del còlera de 1885, l´ermitori fou habilitat com hospital i entre 1892 i 1894 l´Ajuntament realitza obres de reforma i reconstrucció. L´ermita fou cedida al 1972 a les Entitats Agràries de la Ciutat que de nou la restauren.
FESTES:
Maig.
Diumenge següent al dia 15.
Benedicció dels camps.
"Canto de los Gozos".
Missa solemne.
Gran mascletà, porrat y Balls populars.
Entre el 4 i el 12 d´ Octubre.
Sant Jaume de Fadrell
Informació
Partida de Fadrell.
Telèfon: 964 220 408.
Comanda de Sant Jaume de Fadrell.
La primera notícia sobre el lloc de Fadrell és de 1178 quan el Rei Alfons II d´Aragó concedeix el Castrum et Villam de Khadrell al Bisbe de Tortosa Ponç de Munelles, per la consagració d´aquella catedral.
La vella alquería de Fadrell, que ja habien habitat posiblement els romans i els àrabs, era la major entre les localitzades junt al Caminàs. Després de la conquesta del Castell de la Magdalena al 1233, el Rei Jaume I l´entregà a l´Ordre de Calatrava i posteriorment a la de Santiago d´Uclés, que readapta l´edifici, constuint una ermita dedicada al seu patró Sant Jaume i un cementeri encara subsistent.
Aquella primitiva ermita, actualment Saló Gótic, apareixia presidida des del 1545 per un retaule de pintura gòtica, obra del pintor Pere Pertús, conservant ara al seu lloc original. Es tracta de l'únic retaule de eixes característiques i època en tota la ciutat.
El saló gòtic fou abandonat com església de l´ermita de Fadrell els últims anys del seglo XVI quan l’obrer de Vila Llorens Pellicer començà la construcció de l´actual. El recinte es trobava fortificat i rodejat de muralles, protegit per una torre quadrada, encara en peu junt al pati de l´ermita, encara que sensiblement transformada.
A partir de 1696 l´ermitori i les seues dependències experimenten obres de transformació. Ignasi Vilallave construeix el pòrtic i la nova porta d´accés des del camí i canvia les cobertes de l´església. Al 1704 Miquel Queral Conte reforma de nou l´ermitori, que quedarà en el seu estat actual. Amb porterioritat s´encarreguen algunes pintures i un retaule de fusta per l´altar major, a l´estil rococó, també conservat en el seu lloc primitiu.
Les últimes reformes són de 1925 i fundamentalment de 1983 quan es rehabilita el conjunt baix la direcció de Francisco Segarra i Ramón Rodríguez Culebras. A les seues dependènces s´instal·là el Museu Municipal de Etnologia, innaugurat el 25 de Juliol de 1985, on s´exposen els elements més importants de nostra cultura material. També existeix una maqueta del Castelló medieval.
FESTES:
Juliol.
Diumenge següent al dia 25.
Rosari de l´ Aurora.
"Canto de los Gozos".
Porrat popular.
Jocs Infantils.
Concerts.
Missa solemne i processó.
HORARI:
De 10:00 a 17:00 h.
Sant Josep
Informació:
Partida del Censal.
Antic Gremi de Fusters.
L´ermita de Sant Josep, construïda en l´horta castellonenca, a la partida de Censal i junt al vell Caminàs, és també coneguda a l´antiga documentació com Sant Josep de l’Olivera.
La seua construcció s´inicià al 1685, en un acte simbòlic del que deixà testimoni escrit Josep Llorens de Clavell.
El 25 de juny del 1689 s´innaugurava solemnement la nova ermita, amb assistència dels Jurats, clericat de Santa Maria i del Bisbe Andrés Caperó. Habitualment no té cult.
El gremi de fusters i ebanistes tenen al seu càrrec la conservació i manteniment.
La decoració d´interés resulten ser dos medallons de pintura mural amb els temes del Naixement de Jesús i la Fugida a Egipte, i un rentamans de pedra amb una conquilla avenerada, localitzat en la sagristia. La ceràmica barroca del presbiteri fou robada fa algun temps, desapareixeren també els sòcols ceràmics que adornaven la cuina de la casa dels ermitans, adjacent a la església.
Aquesta casa, pensada en algun moment com ampliació del Museu Municipal de Etnologia, conserva la tipologia pròpia de les antigues construccions rurals populars de l´horta castellonenca als segles XVII-XVIII.
FESTES:
El dia 19 de Març.
Sant Nicolau de Bari
ERMITA S. NICOLAU DE BARI.
Carrer Alloza.
Junta de Veïns i Clavarios del carrer Alloza.
L´ermita urbana de Sant Nicolau al Carrer d'Amunt, (actual carrer d´Alloza ), era la antiga mesquita dels moros de Castelló. En 1535 els musulmans conversos de la Ciutat rebien instrucció religiosa a la seua mesquita, convertida ara en l´església baix l´advocació de Sant Nicolau de Bari.
Entre 1608-1611 l´ermita experimenta importants obres de transformació, encargarregant-se un retaule per al seu altar major a l´escultor Juan B. Vázquez, que dotaria amb posterioritat Francesc Mercer al 1624. De nou entre 1645 i 1664 es realitzen noves obres en Sant Nicolau, sempre promogudes i patrocinades pel Consell Municipal, propietari de l´edifici, construït a la antiga muralla foral de la Ciutat. Definitivament, en 1736, l´ermita adopta la seua actual configuració, perfilant-se un temple de quatre trams, cobert amb la volta de canó, capelles laterals i presbiteri rematat amb cúpula cega. La casa de l´ermità era de 1780.
Entre les principals obres d´art que albergava Sant Nicolau, algunes d´elles desaparegudes, cap citar la pintura del sant titular realitzada per José Camarón Bonanat cap al 1775 i el nou retaule de fusta per l´altar major de principis del passat segle, obra del escultor castellonenc Cristóbal Maurat, amb tota una sèrie d´ imatges de tradició barroca, lamentablement desaparegudes.
Al 1828 es col·loca l´actual portada de pedra en la façana i al 1942 els veïns del carrer i l´Ajuntament repristinen l´ermita, convertida als anys de l´última guerra en lògica francmaçònica.
A partir d´aquell any, presidirà l´església un conjunt d´imatges realitzades per l´escultor Juan B. Folia Prades. Les últimes obres de reforma del presbiteri i decoració del temple són de 1981.
FESTES:
Decembre. Dia 6. Festa Principal. Missa Major. Processó de la Tornà. Repartiment del pa beneït. "Canto de los Gozos". Serenates populars. Gran traca.
L´ermita es especialment visitada tots els dilluns de l´any, seguint la tradició de Les Caminates de Sant Nicolau. Aquesta ermita urbana es troba al carrer Alloza.
Sant Francesc de la Font
Informació.
Partida de Cap.
Germandat dels Cavallers de la Conquesta.
Es localitza esta ermita junt amb l'antic "Camí de les Viles de Benicàssim", en la partida castellonenca de “Cap”, així coneguda pels llauradors a l'acabar després de els murs de l'ermita el “cap” de la séquia major, pocs metres abans que esta aboque les seues aigües en el "Molí de la Font".
Els paratges de Sant Francesc de la Font han adquirit el caràcter de mitològics entre els castellonencs. Segons relata l'escriptor costumista José Pascual Tirado en el seu llibre "Tombatossals" va ser un dia de San Francesc quan van partir des del “Molí de la Font” el gegant “Tombatossals i la seua Congolla” a la conquista de les illes Columbrets. Una vegada conquistades i de tornada cap al Castell Vell, de nou els nostres herois mitològics van visitar l'ermita de Sant Francesc.
El Molí de la Font per la seua banda, va estar identificat amb la mítica font grega de Castàlia, nom àmpliament acceptat en els cercles festius de la Ciutat, fins al punt d'identificar, encara que sense cap fonament, l'antic Castelló amb la font de les muses gregues.
La primera notícia localitzada fins al moment, que ens indica l'existència de la ermita de Sant Francesc de la Font, és de 1748, moment en què ja estava construïda. En 1913 no obstant, l'edifici es cataloga com abandonat i ruïnós.
La Germandat del Cavallers de la Conquesta, entitat cultural, sol·licita l'ermita per a la seua reconstrucció en 1975 i el 9 d'octubre de 1976 , en el VII Centenari de la mort del rei Jaume I, l'edifici és obert novament al culte després d'una excel·lent labor de restauració. Les obres van acabar amb el mite de la seua pobresa, apareixent davall l'emblanquinament i la brutícia de les parets, un interessant conjunt de pintures al fresc, datades en la segon mitat del segle XVIII, en l'etapa coneguda com del barroc il·lusionistic. Els frescos, que omplin per complet els murs de l'ermita, van ser restaurats per Gabriel Cantalapiedra en 1982 per encàrrec de l'Excm. Ajuntament.
En 1985 es trasllada a Sant Francesc el peiró gòtic (creu de terme) de Fadrell i els anys immediats, l'ermita experimenta obres de millora i consolidació.
FESTES:
Octubre. Dia 12. Octava de San Francesc. Solemne Missa Major. Processó General al “Molí de la Font” .“Porrat i balls populars”. Cant dels Gojos. Benedicció del terme. Vespres solemnes. Concerts. Jocs Infantils. Primer diumenge d'Octubre: Homenatge a “Tombatossals” al “Molí de la Font”.
La vespra del 9 d'octubre, Vela d'Armes de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta.
Sant Roc del Pla Sant Roc de Canet
Información
L'origen de les dos ermites que va tindre dedicades Sant Roc en la ciutat de Castelló, (l'ermita de Sant Roc del Pla, ja desapareguda, i l'ermita de Sant Roc de Canet) cal buscar-ho en la protecció dispensada pel sant en els temps de pestes i epidèmies.
Després de les pestes de 1647 i 1648, el Consell Municipal castellonenc acorda construir una ermita dedicada a Sant Roc sobre el que va ser Casa Blanca, hospital d'empestats i cementeri, en l'actual plaça de Teodoro Izquierdo, junt amb l'Estadi Castàlia. El 24 de gener de 1651 es col·loca la primera pedra de la nova ermita i després de la paralització temporal dels treballs a causa d'una nova sèrie de pestes, es reinicien les obres sota la direcció de Pedro Vilallave. L'ermita es conclou en 1658.
En 1681 els Jurats castellonencs contracten amb l'escultor Lázaro Catani la realització d'un retaule de fusta per a l'altar major, ocupant el lloc central la pintura de Sant Roc, tradicionalment atribuïda a Ribalta, depositada ara en l'Ajuntament. El llenç ha sigut relacionat últimament per els investigadors amb el pintor Urbà Fos, que ho realitzaria entre 1649-1650 per a l'antiga Casa Blanca, passant amb posterioritat a l'ermita de Sant Roc del Pla.
L'edifici va ser reconstruït en 1713 però en 1847 amb motiu de les guerres carlines va ser acordada la seua demolició. La pintura de Sant Roc va passar a l'Ajuntament en 1883.
L'ermita de Sant Roc de Canet per la seua banda va ser construïda en 1652 habilitant una antiga alqueria com a església on venerar el sant advocat contra les pestes.
L'ermitori, escassament utilitzat excepte el dia de la Magdalena, com parada final en la "Romeria dels Canyes", ha sigut cedit recentment a la "Gorgera Pixaví", procedint l'Ajuntament a la seua restauració.
FESTES:
Març. Tercer diumenge de Quaresma. "Romeria dels Canyes". Parada per a esmorzar. Precs del ritual. Tradició de la “figa i dosset”. Últim diumenge de Setembre: Festa pròpia de l'ermita. Jocs tradicionals. Concerts. Missa. Visita a “Els Fontanelles”. Cant dels Gojos.
Verge del Carme
És la més moderna de les ermites del terme municipal de Castelló. Va ser construïda el any 1948 en la partida "Estepar" junt amb el "Camí dels Pals" per iniciativa dels veïns sobre un solar cedit per la família de Vicente Pachés . Consta d'una nau amb un xicotet retaule de columnes, on es venera la imatge de la Mare de Déu, sagristia posterior i un ampli pòrtic per a resguardar els fidels durant les celebracions. Se celebrava la festa del seu titular en el mes de juliol.
L'ermita, després de la seua cessió a l'Ajuntament l'1 d'Octubre del 2002 amb la condició que es dedicara al culte catòlic i en honor de la Mare de Déu del Carme, ha sigut totalment reconstruïda al llarg de l'any 2004, per l'empresa Piaf, S.L.
El 15 de juliol de 2007 va tindre lloc l'acte solemne de benedicció i reconciliació de l'esmentada ermita, en nom del Bisbe de la Diòcesi, pel Vicari de la Catedral de Santa Maria mossén Josep Miquel Francés Camús, celebrant-se la primera missa, que van interpretar el grup musical Els Llauradors, i una processó pels contornejada amb una gran participació popular.
Junt amb la Mare de Déu del Carme es veneren ara les imatges de Santa Anna i Sant Joaquim (totes elles costejades per la Fundació Caixa Castelló. Bancaixa) pares de la Mare de Déu i iaios de Jesús, patrons de la gent Major, perquè l'ermita ha sigut confiada a cura del Consell Municipal de la Tercera Edat, sent els seus ermitans l'associació catòlica “Vida Ascendent”.