11/04/2017
A l'octubre passat, aquest mateix diari encapçalava una notícia sobre la investidura de Rajoy amb aquest titular: "Los seis diputados valencianos del PSOE apoyan sin fisuras la abstención a Rajoy". Ja saben vostès que la conseqüència directa d'aquestes abstencions va ser que Rajoy mantinguera la presidència del govern, permetent al Partido Popular seguir aplicant les seues polítiques austericides i discriminatòries.
Només uns mesos després, amb la presentació dels Pressupostos Generals de l'Estat per l'ínclit ministre Montoro, les ciutadanes i ciutadans d'aquest xicotet país secularment maltractat pel colonialisme centralista espanyol instal·lat a Madrid, ja podem començar a agrair al PSPV-PSOE l'abstenció d'aquests diputats socialistes valencians.
Gràcies Artemi Rallo. Gràcies José Luis Ábalos i Patricia Blanquer i Ana Botella i Ciprià Císcar i Julián López. Gràcies a tots i totes per la vostra impagable col·laboració perquè el País Valencià seguisca estant a la cua de tot l'estat en matèria de finançament. Ara arriben les lamentacions i les llàgrimes de cocodril del president Puig, que ens vol a "tots units" per demanar almoina a Madrid. Ara vénen la indignació, els advertiments i les amenaces a Rajoy des d'un partit que fa molt que va deixar de ser un mitjà de lluita en favor de la classe treballadora per a ser només una fi en si mateix. Estic d'acord amb els adjectius emprats per Ximo Puig i els dirigents del PSPV referint-se als pressupostos de 2017. Són indignants, un insult al poble valencià, impresentables i discriminatoris, però El PSPV s'ho hauria d'haver pensat millor abans de fer Rajoy president. El PSOE té poc marge de maniobra i amenaçar seriosament l'estabilitat del govern podria suposar un avançament de les eleccions, la qual cosa seria l'estocada per a un partit que està més partit que mai i amb la credibilitat a l'altura del betum. Rajoy dorm tranquil.
Dels pressupostos presentats per Montoro es desprenen diverses qüestions. La primera i més evident és que el País Valencià vorà una reducció del 33% en les inversions respecte de 2016, que mira que ja anàvem justetes.
La segona és que serem l"autonomia amb menys inversió per habitant de tot l"estat. Tot i que la població valenciana representa l'11% del total de l'estat, la despesa contemplada en els pressupostos suposa un 6,9% de la inversió total. Si la mitjana per tot l'estat és de 185 euros per habitant, els valencians i valencianes en rebrem 119 euros, res a vore amb els 405 que en rebrà Castella i Lleó, els 344 de Cantàbria o els 341 de Galícia.
La tercera qüestió és que si afegim a aquest greuge comparatiu el deute històric que patim al País Valencià, l'infrafinançament crònic i la manca d'inversions durant els últims anys (l'absència d'un projecte de corredor mediterrani n'és sols un, d'exemple, de l'abandó que patim al nostre País per part dels successius governs espanyols), queda en evidència que lluny de pertànyer a un estat descentralitzat i solidari, som poc més que una colònia a la qual la metròpoli ens assetja i xucla tot el que pot. Als fets em remet. Arribats a aquest punt, és necessari vore de quina manera el País Valencià, no solament des de l'àmbit polític, és capaç de pressionar al govern de Rajoy perquè distribuïsca els diners d'una manera més justa.
De moment, el cap del Consell ja s'ha posat en contacte amb Isabel Bonig per tal de demanar-li que el Partido Popular es pose al costat dels valencians, reclamant fer un front comú en el Congrés perquè tots els diputats i diputades valencianes diguen no a un pressupost que ens margina i humilia.
Podria semblar un bon intent de Puig, sobretot després que el novembre passat la portaveu del Grup Municipal Popular, Begoña Carrasco, qualificara d'alarmant la reducció del 23% en les inversions per a Castelló contemplades en els pressupostos de la Generalitat per a 2017, però, tot i que en primera instància el PP i també l'escamot en desbandada de Ciudadanos s'han apuntat al carro de les exigències del Molt Honorable, em sembla que servirà de poca cosa. Que Rajoy accepte augmentar com cal les inversions al País Valencià, se'm fa tan difícil d'aconseguir com que el PP disminuïsca la despesa militar, de la qual quasi no es parla tot i que el pressupost de 2017 per a Defensa creix un 32% respecte de 2016, el major entre tots els ministeris.
Però sempre és possible que des de Madrid accepten concedir-nos una xicoteta almoina en forma d'esmena que permeta l'aprovació dels pressupostos i de pas fingir la bondat d'uns i la capacitat negociadora dels altres, buscant caure de potes com els gats. Isabel Bonig, ungida recentment sàtrapa dels populars valencians per Rajoy, es puja al carro de Puig sense fer massa soroll, que no és qüestió de molestar l'emperador.
En l'àmbit local caldrà vore quina és la reacció del PP local, tot i que és previsible: primer s'alinearan amb les demandes del Consell i, un cop ens concedisquen les molles del pastís, s'alienaran i miraran cap un altre lloc. Ja estem acostumades als tripijocs del PP gràcies a Salomé Pradas, que com a regidora vota una cosa i com a senadora la contrària, però haurien de tindre en compte el PP local i Begoña Carrasco com a líder del partit, que l'estat invertirà en 2017 la feridora xifra de 74 milions d'euros per a totes les nostres comarques, açò és, un 50% menys que en 2016 i actuar en conseqüència. M'agradaria pensar que la portaveu del grup municipal popular ja ha despenjat el telèfon per animar a la rebel·lió i demanar als seus que s'oposen en el congrés a tal ofensa, però sincerament crec que el PP local farà oïdes sordes actuant de corifeu de la tragèdia. El País Valencià ja porta massa anys sent menyspreat per l'estat espanyol.
Massa anys de greuges comparatius i desempar. Anys tractant-nos com a colònia a la qual la metròpoli veu com una màquina expenedora de diners, un vertader caixer automàtic. Tot sota la nostra pròpia autocomplaença i la creença que vivim a la millor terreta de món. Està clar que la docilitat amb què els valencians i valencianes hem respost històricament als atacs des de la Meseta, no han conduit sinó a una situació com la que ara estem patint.
Calen respostes contundents, i les respostes a la infàmia d'atacs com els pressupostos que ara presenta Montoro haurien de vindre no sols des de la política. És hora que la societat civil reaccione al marge dels interessos de cap partit. Després de regalar-li la presidència a Rajoy, per més digne que vulga semblar ara, el PSPV-PSOE no pot abanderar la "rebel·lió cívica" que reclama el seu portaveu a les Corts. És senzillament ridícul. La rebel·lió, per ser creïble, ha de vindre del carrer. És hora de plantar-nos i a més de muntar un ciri a Madrid, cal dir-li al govern de València que és hora de fer un pensament i començar a estripar la baralla.
